“Comissió de la veritat” Lletraferit, 2003 (59): 26

Recordar el passat és recordar Ia nostra evolució i ajudar-nos a entendre millor el nostre present. La rebelió popular valencianista sorgida dels intents de catalanisació durant Ia Transició ha deixat molts ferits i no pocs cadàvers a cada banda del camp de batalla, per no parlar dels qui caigueren silenciats abans d'escomençar Ia gresca per no encaixar perfectament en cap dels bandos en conflicte. Les accions del GAV mai aplegaren a tindre el calat i I'intenció terrorista de grups radicals com I'MDT o Terra Lliure, que fracassaren en el cel pel triumfo del catalanisme polític moderat en Catalunya i ací en Ia terreta per falta manifesta de soport popular. Pero no es pot negar Ia sensació de persecució ideològica (i, a vegades, física) que han patit en Ies seues carns els valencians catalanistes, que han hagut de mantindre el seu discurs en I'esfera intelectual o disfrassar-Io de manera que no es reconeguera per a poder expressar-se, matisadament, davant de Ia societat general. Per contra, la seua peculiar manera d'entendre el valencianisme obvia sistemàticament I'escarni moral i el silenciament intelectual al que hem segut somesos els valencianistes blavers', o Ia censura que alguns han patit en I'Universitat. Encara hui, en 2003, alguns dels nostres colaboradors han d'escriure en pseudònim i no es deixen fotografiar per a evitar possibles represàlies durant els seus estudis universitaris. La batalla del carrer Ia guanyà, sense dubte, el valencianisme estricte, a qui només se Ii deixava Ia via de Ia pressió popular per a conseguir Ia plasmació en Ies Ileis de Ies senyes d'identitat genuïnament valencianes, pero actes violents i intimidacions Ies patírem en totes bandes. EI mateix director d'esta revista, Ia qui Ilavors era la seua muller i el propi Vicent Flor estigueren a punt de quedar cegos, Ia vespra d'un 9 d'octubre, per I'atac criminal d'uns energúmens molests per uns cartells que reproduïen una dona envoltada en una senyera coronada junt a la llegenda Llengua, Cultura i Nació Valencianes. Ad alguns encara els resulta intolerablement ofensiva Ia bandera oficial d'este país, com qui subscriu tingué ocasió de comprovar personalment en Ia manifestació de I'última folga general (vore Lletraferit núm. 54). La construcció del nostre futur com a poble ha de partir del recort conscient del passat, pero sense deixar que este condicione Ia necessària reconciliació dels valencians. Hauríem de deprendre dels sudafricans, el procés de reconciliació nacional dels quals s'ha basat en una catarsis colectiva presidida per una Comissió de Ia Veritat en Ia que tots els agraviats, reals o sentits, han pogut expressar els seus odis i temors, i parlar Iliurement d'allò que pot ser explicable en el context històric pero mai justificable. Les víctimes poden sentir set de venjança pero, sobre tot, necessiten que es reconega públicament que han segut agraviades, el recolzament moral dels seus conciutadans i el penediment sincer dels seus ofensors (punt clau, per atra banda, de tot procés de reinserció social). Algun dia els valencians nos ho hauríem de plantejar sèriament.