“La Corona d'Aragó redescoberta” Lletraferit, 2003 (59): 26

Rectificar és de sabis i ya era hora que ho feren. En el PSOE mai acceptaran l’influència del valencianisme i negaran tres voltes i les que facen falta que ens lligen, a nosatres o a qualsevol manual d’història, pero en tot cas és positiu i hem de saludar en satisfacció que JI Pla haja deixat d’obcecar-se, encara que siga formalment, pels PP.CC. Per fi ha descobert, imaginem que en sorpresa, que els valencians tenim identitat pròpia i que la manida confederació era, en tot cas, catalano-valenciano-aragonesa ("Levante-EMV", 24-11-02), idea que s’expressa sintèticament en la coneguda i per alguns denostada forma tradicional “Corona d’Aragó”. És un canvi de nomenclatura, pero també de fons. El nom dels PP.CC. implica un proyecte polític inacceptable per a una immensa majoria de valencians que dificulta les normals relacions entre Valéncia i Catalunya, a més d’excloure el tercer en discòrdia (Aragó, com Teruel, també existix). L’Eix Mediterràneu és un terme neutre pero que, precisament per això, igual podria servir per a la costa adriàtica que per al pròxim orient, i no nos ajuda gens a recuperar els lligams històrics que Madrid tant s’ha preocupat per esborrar. Recordar la Corona d’Aragó i l’igualtat institucional dels dos regnes i el principat que formaven el seu núcleu dur (vejau, sinó, el procediment seguit en el Compromís de Casp) nos interessa a tots. És necessari i convenient per a recuperar la normalitat de les relacions entre Aragó, Catalunya i Valéncia, perque està molt bé recórrer a la germanor i cooperar sempre que es puga. Moltes vegades els nostes interessos coincidixen i pressionar junts en Madrid o en Brusseles ha de ser necessàriament més productiu que anar cadascú pel seu conte. Pero també cal tindre clar que “germanor” no és “entreguisme” ni supeditació. Molt a sovint Catalunya és una competidora econòmica de primer orde per als valencians i en eixe punt cadascú ha de buscar-se la vida per a defendre lo seu. A ningú se li escapa la feresta lluita entre els ports autònoms de Valéncia i Barcelona, o que l’apertura d’un eix de comunicació eficient en França a través de Saragossa i Canfranc no els interessa gens ni als catalans ni als bascs. Els aragonesos ho han tingut sempre molt clar i, a pesar de les bones relacions que han cultivat tradicionalment en els valencians, quan s’han sentit (supostament) amenaçats pel PHN han eixit en bloc al carrer a defendre els que consideren els seus interessos. Ara només falta que els partits valencians s’obliden de quimeres i, arraïlats en la nostra història, deprenguen a comportar-se en els nostres veïns sense complexos d’inferioritat.

Àngel Calpe