“La producció editorial en les normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (1979-2004).”

Dins: A. Atienza, F. Bens, V.R. Calatayud et al. 25 anys de les Normes valencianes de la RACV, dites d'El Puig.
València: Associació d’Escritors en Llengua Valenciana – l’Oronella [Cresol Lliterari, 9 / Els fanals de la terra, 9], 2005, pp. 9-139. ISBN 84-89737-75-4.

Article complet (v2.1.2), 763 KB

Conclusions

La bibliografia i la bibliometria que oferim ací reflexa l’esforç d’un sector de la societat valenciana durant més d’un quart de segle per cultivar, promocionar i difondre la seua llengua pròpia, la valenciana, tal i com l’entén i la sent. En contra d’opinions poc justificades que han circulat a sovint, basades en prejuís sense fonament objectiu, les dades mostren que el moviment de les normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (NRACV) s’ha preocupat per la llengua, ha bregat per publicar en valencià i no s’ha limitat a fer poesia joc-floralesca o fallera. Podem comprovar la varietat de temes i gèneres que s’han tocat, el bon nombre d’autors que en un moment determinat han col·laborat amb el projecte que estes normes suposaven i l’ambició per desenrotllar la literatura de ficció, especialment la narrativa, i a arribar en última instància a abraçar tots els camps de la cultura en valencià. Els intents de minimitzar, silenciar o inclús negar l’existència d’este moviment lingüístic i cultural queden, per tant, en evidència.

No obstant això, les dades també ens parlen d’un moviment que no ha arribat a les metes que s’havia proposat en els seus orígens: obtindre l’estatus de norma oficial, vehicular la cultura en valencià, i ser una alternativa real a la normativa impulsada inicialment per la Universitat i adoptada tots estos anys per la Conselleria de Cultura. La fluctuació del nombre de publicacions, la baixa productivitat de la majoria de les editorials i l’elevada presència d’autors-editors reflexa les dificultats que estes normes han tingut per a entrar en el circuit editorial professional i l’amateurisme amb que freqüentment s’han abordat les edicions, sobre tot en la dècada dels huitanta. Açò s’ha corregit parcialment en els últims anys, però la realitat és que la producció no ha acabat de consolidar-se socialment i ha demostrat una excessiva dependència del suport institucional junt a una falta de recolzament popular real que, més allà de les declaracions d’intencions i les manifestacions multitudinàries, no s’ha traduït en lectors que pogueren fer viable un mercat del llibre en estes normes ortogràfiques. La davallada en la producció editorial dels últims anys marquen un canvi de cicle condicionat en gran mida pel suport de les forces polítiques valencianes majoritàries a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i la seua normativa, i al reconeixement tàcit que les NRACV ja no tenen opció d’esdevindre oficials. Comprovar que les edicions en asturià dupliquen pràcticament les publicades en NRACV és un fet que hauria de fer reflexionar els usuaris actuals de les normes del Puig i fer-los plantejar-se quin és el seu projecte de futur i quina va a ser a partir d’ara la seua contribució a la llengua, a la cultura i a la societat valencianes. Continuar negant les importants aportacions a la cultura valenciana que s’han fet i es poden fer des de la normativa hui oficial no pareix un camí encertat.

Per altra banda, la continuïtat de les edicions en les normes de la RACV inclús en els anys de major desafecció institucional (1987-1990), en una època en què ni tan sols existia un mitjà econòmic, accessible i amb possibilitats d’aplegar a tot el món com és Internet, demostren que l’enfrontament normatiu no podrà ser resolt simplement per decret o suprimint ajudes públiques. Pretendre explicar el conflicte lingüístic intravalencià únicament en clau política és simpliste i inexacte: els polítics no escriuen els llibres ni poden forçar un autor a crear una novel·la en una determinada normativa. A més, la hipòtesi política obvia intencionadament els antecedents que, des de Josep Nebot a finals del segle dènou, han insistit al llarg de tot el segle vint en la personalitat diferenciada del valencià des d’un punt de vista lingüístic, i defuig els problemes causats per un model de llengua artificiós excessivament distant de la realitat valenciana. Cal, per tant, un esforç actiu i generós del sector actualment majoritari en món cultural valencià, per a entendre les motivacions i les raons dels usuaris actius en les normes de la RACV, per a reconéixer les seues aportacions en estos anys i per a integrar uns autors que han lluitat per la llengua valenciana, des de les seues conviccions, en circumstàncies precàries i quasi heroiques. Només d’esta manera podrem superar definitivament les divisions lingüístiques entre valencians que tant amenacen la recuperació de l’ús social del valencià i, fins i tot, la seua pròpia supervivència.